maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Trista és la nit

mepreguntosilasestrellas250Torno. És un exercici del que he fugit molt temps. Però, per fi, em sento en disposició de parlar-ne. De posar ordre a tot plegat. Primer van ser els Nadals. Unes festes que m’omplen de records. Després, tot seguit, el 10 de gener. Celebrem els 16 anys de la mort de la meva mare. Una data inmensament trista. Començo a viure més anys sense ella dels que vam viure plegades. I aquest pensament em posa infinitament trista. I miro el Quim. I no puc evitar preguntar-me quants dies, quants mesos, quants anys podrem viure junts. I les llàgrimes envaeixen els meus ulls i vull fugir dels meus propis sentiments. Imposo la raó. M’allunyo una mica de mi mateixa.

I tornem a les festes. I veig com el temps persegueix a la meva tieta de l’anima. S’està apagant. I comença de nou el compte enrera. Els missatges continus entre cosins. Les trucades diàries. Les visites fora d’hores. Les mans que s’acompanyen. Les mirades que no es volen entendre. Les que sí que ho fan. Les paraules que no diem. Les frases que ens fan mal. Vincles que es fan forts.

Res té sentit però, de sobte, tot està clar.

I finalment, el fatal desenllaç. Dissabte al vespre diem adéu a la tieta. Descansa en pau. La duresa de la mort irromp de nou a la meva vida. N’hi ha hagut d’altres entremig. Però aquestes dues han estat maternals. I el dolor es clava dins, dibuixant una ferida que sagna lentament i que no m’abandona. No puc deixar de sentir el dolor.  Es fa present. I, aquest cop, no em vull desconnectar de mi mateixa.

Acompanyar la meva tieta aquests últims dies ha estat molt dur. Però també molt bonic. Guanyar-me el seu somriure en un moment en què no tenia ni esma per fer-ho. Acaronar la seva cara i rebre la calidesa de la seva mirada. Saber que l’únic que importa és aquest contacte, aquest sentir, aquest acompanyament. Que difícil és deixar marxar als qui més estimem. Quin dolor veure com es consumeix el cos del qui ens han contingut alguna vegada. Veure que la fortalesa interior continua intacte, que la vitalitat no els abandona però que la malaltia ja els ha guanyat la partida.

I tanmateix, quantes coses m’ha ensenyat. M’ha ensenyat que una mare ho aguanta tot: molt més del que hagués imaginat mai. I veig que la meva va fer el mateix. M’ha ensenyat que els fills, petits o adults, podem ser igual de covards davant la mort de qui més estimem. M’ha ensenyat que cal lluitar fins al final. Però que també cal saber perdre. M’ha ensenyat que l’amor és l’únic que importa. I m’ha ensenyat, sobre tot, a reconciliar-me amb mi mateixa.

He plorat molt aquests dies. He parlat moltíssim amb el Marcos, el meu estimat company de viatge. L’únic. Sense ell, no hagués estat capaç d’escriure això. Crec que mai m’havia estat tan fàcil mostrar-li els racons més negres de la meva ànima. Aquells que es van engendrar anys abans de conèixer-lo i les sombres de les quals encara, a vegades, m’assatgen per la nit…

Trista és la nit. Ara puc plorar sense dolor recordant les negres nits. Aquelles nits en les què hagués explotat de dolor. En les què viure o morir no m’importava massa. Nits en les què hagués fet el què m’haguessin demanat per recuperar un instant amb tu… mama. Però t’allibero. Per fi. T’havia plorat moltíssim. Però, ara, per fi me n’he adonat que encara no m’havia plorat a mi mateixa. A aquella adolescent que, de la nit al dia, va perdre el que més estimava. Encara em fa tant mal que reconec que mentre escric gairebé mecànicament, sense filtrar ni el què penso ni el que sento, les llàgrimes cauen… Ni tant sols procuro que les paraules es tenyeixin de bellesa. Només vull, per fi, proclamar-ho: la mort, al final, és la fi d’un cicle que és l’inici d’un altre. I així és la vida. Un espiral.

Trista és la nit. Però, com sempre, ens en sortirem. Visca les meves estrelles. Cuideu del meu Quim. Us estimaré sempre. Gràcies…

2 comentarios »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto