maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

De sentiments d’infància

estimocatAhir, dissabte tarda, vam anar a fer una volta a Mataró. Vam entrar a una cafeteria, vam compartir un pastís, uns riures i quan ens disposàvem a continuar el passeig una música ens va captivar. El Quim no ho va dubtar ni un moment i ens va agafar la mà per atançar-nos a una plaça petita, catalana, on hi havia un petit grup de músics, una orquestra, tocant una melodia antiga. De seguida vaig veure un grup de 5-6 persones, gent gran, que formava un petit cercle i es posava a ballar una sardana. La música m’envaïa i quelcom molt intens reconnectava amb la meva infància. Amb aquells estius a Cunit on la meva iaia i la meva mare m’ensenyaven aquest ball tant nostre, descalces, amb un ritme pausat però intens. I la música seguia i cada cop érem més els que estàvem fascinats per la màgia del moment. Per l’home de quasi 90 anys amb jaqueta blava i cara arrugada que ballava amb una vitalitat que només s’entèn quan surt de l’ànima. De l’anima que estima. Que estima Catalunya. Per ell, pels altres, per la peculiar manera de cada un dels dansaires de viure el moment. Pels records que tots en tenim o pels que estaven començant a crear-los per primera vegada.

Molta gent se’n riu de les sardanes. Quin greu que aquesta gent mai podrà viure aquest petit moment íntim, especial, de joia, de solidaritat, de germanor. Perquè ahir ho vaig entendre: això són les nostres sardanes. Un ball tant nostre… I és que així és el tarannà català: pausat i tranquil, potser fred per qui s’ho mira de fora de manera superficial.. però és tant sentit!! Un ball en el què ens unim, que és apte per tots, grans i petits, amb un ritme relaxat però alegre, que ens fa saltar, que ens remou les entranyes, que ens fa sentir que tots anem a la una.

Potser per això, perquè l’escenari polític d’avui marca una actualitat dura, pràcticament dramàtica pel nostre territori, cada cop érem més els que ens vam unir a aquest petit espectacle de bellesa i veritat. I encara que a priori aquesta experiència no té res a veure amb ser mare, en el fons penso que una mica sí que en té. Perquè em va emocionar veure en Quim essent partícep d’aquest moment tant nostre, d’un sentiment amb el que he crescut a casa meva i que m’encantaria que algun dia fos capaç de sentir per sí mateix. Orgull de la seva terra, amor pels iguals.

Anuncios
Deja un comentario »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto