maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Moments per recordar

lagrimasSovint li dic al teu pare quin greu em sap saber que, amb el temps, oblidarem tants i tants petits i bons moments que vivim plegats, amb tu. Sovint, també, em sento culpable per no dedicar prou temps a plasmar aquests bons records en aquest blog que, algun dia, confio, podràs fer teu.

Tanmateix, avui no escric per plasmar cap bon record. Però és que, a vegades, els moments durs convenen més de recordar que els bons. Dijous de la setmana passada vas començar el teu últim any a l’escola bressol. Vaig estar contenta perquè malgrat no volies que marxés, et vas quedar els dos dies prou content. Avui, però, dilluns… ha estat horrible. T’has despertat de molt bon humor, has esmorzat molt bé (biberon sencer + pa de pessic!), cosa que no fas els dies que et lleves angoixat, i hem anat cap a Can Serra. Crec que el problema ha estat que en comptes d’anar a la classe, com cada dia, ens han conduït al pati perquè estaven arreglant alguns desperfectes que hi havia hagut a la teva aula.

Allà estaven tots els nens jugant, uns contents, d’altres resignats i també n’hi havia que ploraven o que estaven ben enfadats. Tu has començat a enganxar-te insistentment a la meva cama. De res ha servit que la Imma, la teva professora, et vingués a buscar perquè et quedéssis amb ella; o que l’altre Imma també et convidés a jugar a la sorra amb ella i un altre nen; o que la Fiona estigués al teu costat… T’he explicat vàries vegades que la mama havia de marxar a treballar, però que per la tarda, com sempre, et vindria a buscar. La teva cara d’infinita tristesa em trencava literalment el cor. Ho entenies perfectament. Això és el que més mal m’ha fet. La diferència amb qualsevol altre vegada. ‘Dinar, a dormir i la mama’, em repeties tal i com jo t’estava explicant. Però no podies evitar que el teu dolç somriure estigues torçat cap avall, en un gest inquívoc de contenir les ganes de plorar que tenies. T’ho tornava a explicar i t’abraçava, confiant en què poguéssis omplir-te prou de mi com per passar el dia separats. Però només sostenies el teu cap moix sobre la meva espatlla i, quan notaves que intentava separar-me, t’apretaves més contra mi.

Em preguntaves també pel papa, per si et vindria a buscar amb mi. Com el trobes a faltar… Ja li he dit que arribi el més aviat possible avui; però és impossible que arribi per venir-te a buscar. Però, clar, tu això encara que ho intueixes, no ho pots entendre. I quan he hagut de contenir les ganes de plorar ha estat quan m’has preguntat on estava l’avi. Entenies que no et podies quedar amb mi; però era la teva manera de demanar que et volies quedar amb ell en comptes de a l’escola.

T’he vist avui tant madur, Quim… Ja ho entens pràcticament tot, ho sabia; però veure com contenies el plor, com volies evitar que et veiés trist, com lluitaves contra els teus propis sentiments… Porto tot el dia amb aquesta imatge al cap. No et puc estimar més. De debó. He hagut de marxar i aleshores, sí, has explotat a plorar en braços de la Imma. He trucat un parell de vegades i la última, abans de dinar (et volia anar a buscar a les 12h), m’ha dit que ja estaves bé. Però no saps quines ganes i com necessito avui abraçar-te i parlar amb tu.

Et vull explicar que és lícit que et sentis així. No et sentis malament mai per plorar o per manifestar els teus sentiments. Et vull explicar una i altre vegada, i cent més, que la mama i el papa es quedarien tot el dia amb tu si poguéssin… Però hem de treballar. Que sabem que et quedes en bones mans, que ho saps, que t’ho passes bé; però que això no et treu el dret a enfadar-te de tant en tant, de voler que les coses siguin diferents, de fer-m’ho saber. Això, Quim, és genial. No ho perdis mai. Creu en tu, reclama el que et mereixes, lluita pel que vols. Continua confiant amb mi, confiant en el teu pare. Avui ho he vist als teus ulls, ofegats de tristesa, però clars com el teu cor. T’estimo tant, petit…. Moments com el d’avui, que des de fora molts no entendran mai, em recorden com n’ets d’especial. No canviïs mai, petit príncep. T’estimo.

Anuncios
Deja un comentario »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto