maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Tornar sempre és la millor part de la aventura

tornarTorno. I aquest cop per quedar-me. Tinc tantes a coses a dir-vos que aquets cop no me n’estaré. Sou la meva prioritat i no vull que d’aquí molts anys us pregunteu per què la vostra mare no us va escriure, no va emmagatzemar tots els vostres records, el vostre present, el vostre passat, la vostra identitat.

Quim, ja no estàs sol. I com ho saps. I com has crescut. I com n’estic d’orgullosa de tu. Ja tens tres anys i mig quasi i l’Ariadna, la teva germana, 8 mesos. Ella està feta un bitxu, però a ella li dedicaré una altra entrada. Ara he rellegit el meu últim escrit i les llàgrimes em retornaven als ulls. Ets tant dolcet. I com has crescut. Aquest any has començat l’escola de grans i t’encanta. Et veig tant feliç. Vas amb el Dídac, l’Arnau i el Llorenç i heu fet una pinya molt maca. Però alhora et relaciones amb molts altres nens i nenes. Has canviat tant! Estàs molt obert, molt sociable, molt segur de tu mateix, M’encanta veure’t sortir de l’escola desbordant energia, saltant, corrent, preguntant-me il·lusionat què què fem avui. Si anem a psico, estàs encantat. Hi vas amb el Dídac i l’Arnau i gairebé m’empenys cap a la porta quan t’hi acompanyo perquè marxi (i jo que el primer dia patia per si no t’hi volies quedar!). Si anem a berenar al banc i a comprar, també estàs content. I si quedem amb algun amic o amiga, feliç. Em diverteixo moltíssim amb tu. M’encanta escoltar com parles, com m’expliques històries i com inventes també alguna que altra 🙂

Avui per això tinc certa tristesa. Avui hi ha hagut canvi d’hora i malgrat hem passat una tarda tranquil·la a última hora estàveu els dots baldats ja i mentre jo dormia a l’Ariadna tu t’has quedat adormit a la taula de la cuina amb el teu pare. Crec que no havia passat mai…! I havíem discutit. Portes dies que burxes constantment a la teva germana. No li deixes fer res! Si ella toca la cuineta, tu vas a la cuineta. Si ella gateja, tu gateges barrant-li el pas. Si ella vol tocar el piano, abans que hi arribi tu ja l’has girat de cara la paret. I ella es comença a enrabiar. Ja t’estira dels cabells i fins i tot s’ha llançat a mossegar-te (i no té dents.. ni una!!).

Sé que és complicat el canvi i fins ara tot havia anat com la seda. N’estaves tant d’ella! I encara te l’estimes, però des que gateja i menja amb cullera (o això intentem…) tot ha canviat. Ja la veus com una rival. I no és per menys. Ella vol TOT el que tu tens. TOT. Sigui una joguina, sigui menjar, sigui la mama. Però hem d’aprendre a respectar el seu espai, a crear un espai per cadascun i un pels dos. Poc a poc. Em disgusta haver-te de renyar tant. Entenc que tu també lluites pel teu espai. T’entenc. Però no puc deixar que la molestis tota l’estona.

Malgrat tot vull que sàpigues que estic super orgullosa de tu. Sempre. T’estimo molt petit príncep.

Deja un comentario »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto