maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Un cel de mares

cel estrellat

No et coneixia, però aquest escrit és per tu. Per tu, que ets mare com jo. Per tu, que ja no hi ets, però que romans als meus pensaments des que he sabut de tu. De tu i la teva història. Vas marxar ahir, després de patir una greu malaltia -càncer, sí, com costa encara aquesta paraula- i vas deixar l’Arlet, una petita de dos anys. Una petita que va a la classe on el meu Quim anava l’any passat. Una petita que et deia ‘mamà’ com a mi el Quim. Que t’abraçava i que duies de la mà passejant fins a la mateixa escola bressol a la que jo duia de la mà al Quim. Una petita que et cuidaven les mateixes beneïdes mestres que cuidaven al Quim (i ara, a l’Ariadna). Una petita que corria, aliena al teu patiment, pel mateix pati que tants i tants cops ha corregut el Quim. Una petita que t’estima i que no entèn la teva absència. Ni l’entendrà.

I quin mal em fa aquest pensament, aquesta certesa, aquest nus al coll que m’apreta i que pràcticament em talla la respiració. Perquè puc entendre les dues tragèdies. La mort d’una mare i la pèrdua d’un fill.

Com explicar a una nena que la mare no tornarà? Que no la podrà omplir mai més de petons, que no tindrà mai més el caliu de les seves galtes, la dolçor dels seus dits, la complicitat de la seva mirada, la tendresa de les seves paraules..? Com? Per què? Com és que avui no plorem tots? Per què no sortim al carrer a abraçar a aquesta nena, aquesta parella que s’ha quedat sense la seva companya de vida, aquests pares que no poden suportar tant de dolor…? Com? Per què?

Estimo tant la vida en la mesura que estimo als meus fills. Puc tenir son, puc estar de mal humor, em pot fallar algun amic, puc pensar que res té sentit… Però aleshores veig la seva mirada, escolto com riuen (o com ploren, tant se val), contemplo la immensa pau que desprenen al dormir, m’apassiono amb els seus descobriments, els seus raonars, em sorprenc amb les seves sorpreses, em conmoc amb la seva tendresa, amb la seva bondat… i tot torna a tenir sentit. Estic aquí per ells. Per veure com es posen drets, com arrenquen a caminar, com articulen les seves primeres paraules, com s’aproximen a la vida, aquesta vida que els hem regalat jo i el seu pare… i no m’ho vull perdre… Tinc tanta por….

I imagino la por i la immensa tristor que vas haver de viure tu. La ràbia, la incredulitat, la negació o l’acceptació… I quelcom em punxa de nou el cor. I em reconecto amb la meva mare, que va haver de patir el mateix que vas patir tu. I tornen les llàgrimes. I res té sentit de nou.

Quim, Ariadna, només un desig per vosaltres: que aprengueu a estimar la vida, a viure i a disfrutar cada segon i tot el que us toqui viure… la bellesa de la vida estarà en la vostra mirada… apreneu a compartir-la amb qui s’ho mereixi, amb qui ompli la vostra mirada d’aquesta pau, ingenuitat i felicitat que ara despreneu… No vull marxar mai del vostre costat, però quan ho faci vull pensar que estimareu i disfrutareu tant la vida com ho estic fent jo al vostre costat. Aquest serà el meu millor regal. Us estimo fins a la lluna, anar i tornar sempre. Ja ho sabeu.

M.B… en dies com avui desitjo, més que mai, que hi hagi un cel de mares des d’on puguis seguir gaudint de la teva nena i la protegeixis tant com haguéssis fet des d’aquí. Segur que sí. La maternitat és eterna perquè les mares sempre viuen dins nostre. Sé del què parlo.

Anuncios
Deja un comentario »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto