maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Tornar sempre és la millor part de la aventura

tornarTorno. I aquest cop per quedar-me. Tinc tantes a coses a dir-vos que aquets cop no me n’estaré. Sou la meva prioritat i no vull que d’aquí molts anys us pregunteu per què la vostra mare no us va escriure, no va emmagatzemar tots els vostres records, el vostre present, el vostre passat, la vostra identitat.

Quim, ja no estàs sol. I com ho saps. I com has crescut. I com n’estic d’orgullosa de tu. Ja tens tres anys i mig quasi i l’Ariadna, la teva germana, 8 mesos. Ella està feta un bitxu, però a ella li dedicaré una altra entrada. Ara he rellegit el meu últim escrit i les llàgrimes em retornaven als ulls. Ets tant dolcet. I com has crescut. Aquest any has començat l’escola de grans i t’encanta. Et veig tant feliç. Vas amb el Dídac, l’Arnau i el Llorenç i heu fet una pinya molt maca. Però alhora et relaciones amb molts altres nens i nenes. Has canviat tant! Estàs molt obert, molt sociable, molt segur de tu mateix, M’encanta veure’t sortir de l’escola desbordant energia, saltant, corrent, preguntant-me il·lusionat què què fem avui. Si anem a psico, estàs encantat. Hi vas amb el Dídac i l’Arnau i gairebé m’empenys cap a la porta quan t’hi acompanyo perquè marxi (i jo que el primer dia patia per si no t’hi volies quedar!). Si anem a berenar al banc i a comprar, també estàs content. I si quedem amb algun amic o amiga, feliç. Em diverteixo moltíssim amb tu. M’encanta escoltar com parles, com m’expliques històries i com inventes també alguna que altra 🙂

Avui per això tinc certa tristesa. Avui hi ha hagut canvi d’hora i malgrat hem passat una tarda tranquil·la a última hora estàveu els dots baldats ja i mentre jo dormia a l’Ariadna tu t’has quedat adormit a la taula de la cuina amb el teu pare. Crec que no havia passat mai…! I havíem discutit. Portes dies que burxes constantment a la teva germana. No li deixes fer res! Si ella toca la cuineta, tu vas a la cuineta. Si ella gateja, tu gateges barrant-li el pas. Si ella vol tocar el piano, abans que hi arribi tu ja l’has girat de cara la paret. I ella es comença a enrabiar. Ja t’estira dels cabells i fins i tot s’ha llançat a mossegar-te (i no té dents.. ni una!!).

Sé que és complicat el canvi i fins ara tot havia anat com la seda. N’estaves tant d’ella! I encara te l’estimes, però des que gateja i menja amb cullera (o això intentem…) tot ha canviat. Ja la veus com una rival. I no és per menys. Ella vol TOT el que tu tens. TOT. Sigui una joguina, sigui menjar, sigui la mama. Però hem d’aprendre a respectar el seu espai, a crear un espai per cadascun i un pels dos. Poc a poc. Em disgusta haver-te de renyar tant. Entenc que tu també lluites pel teu espai. T’entenc. Però no puc deixar que la molestis tota l’estona.

Malgrat tot vull que sàpigues que estic super orgullosa de tu. Sempre. T’estimo molt petit príncep.

Anuncios
Deja un comentario »

Moments per recordar

lagrimasSovint li dic al teu pare quin greu em sap saber que, amb el temps, oblidarem tants i tants petits i bons moments que vivim plegats, amb tu. Sovint, també, em sento culpable per no dedicar prou temps a plasmar aquests bons records en aquest blog que, algun dia, confio, podràs fer teu.

Tanmateix, avui no escric per plasmar cap bon record. Però és que, a vegades, els moments durs convenen més de recordar que els bons. Dijous de la setmana passada vas començar el teu últim any a l’escola bressol. Vaig estar contenta perquè malgrat no volies que marxés, et vas quedar els dos dies prou content. Avui, però, dilluns… ha estat horrible. T’has despertat de molt bon humor, has esmorzat molt bé (biberon sencer + pa de pessic!), cosa que no fas els dies que et lleves angoixat, i hem anat cap a Can Serra. Crec que el problema ha estat que en comptes d’anar a la classe, com cada dia, ens han conduït al pati perquè estaven arreglant alguns desperfectes que hi havia hagut a la teva aula.

Allà estaven tots els nens jugant, uns contents, d’altres resignats i també n’hi havia que ploraven o que estaven ben enfadats. Tu has començat a enganxar-te insistentment a la meva cama. De res ha servit que la Imma, la teva professora, et vingués a buscar perquè et quedéssis amb ella; o que l’altre Imma també et convidés a jugar a la sorra amb ella i un altre nen; o que la Fiona estigués al teu costat… T’he explicat vàries vegades que la mama havia de marxar a treballar, però que per la tarda, com sempre, et vindria a buscar. La teva cara d’infinita tristesa em trencava literalment el cor. Ho entenies perfectament. Això és el que més mal m’ha fet. La diferència amb qualsevol altre vegada. ‘Dinar, a dormir i la mama’, em repeties tal i com jo t’estava explicant. Però no podies evitar que el teu dolç somriure estigues torçat cap avall, en un gest inquívoc de contenir les ganes de plorar que tenies. T’ho tornava a explicar i t’abraçava, confiant en què poguéssis omplir-te prou de mi com per passar el dia separats. Però només sostenies el teu cap moix sobre la meva espatlla i, quan notaves que intentava separar-me, t’apretaves més contra mi.

Em preguntaves també pel papa, per si et vindria a buscar amb mi. Com el trobes a faltar… Ja li he dit que arribi el més aviat possible avui; però és impossible que arribi per venir-te a buscar. Però, clar, tu això encara que ho intueixes, no ho pots entendre. I quan he hagut de contenir les ganes de plorar ha estat quan m’has preguntat on estava l’avi. Entenies que no et podies quedar amb mi; però era la teva manera de demanar que et volies quedar amb ell en comptes de a l’escola.

T’he vist avui tant madur, Quim… Ja ho entens pràcticament tot, ho sabia; però veure com contenies el plor, com volies evitar que et veiés trist, com lluitaves contra els teus propis sentiments… Porto tot el dia amb aquesta imatge al cap. No et puc estimar més. De debó. He hagut de marxar i aleshores, sí, has explotat a plorar en braços de la Imma. He trucat un parell de vegades i la última, abans de dinar (et volia anar a buscar a les 12h), m’ha dit que ja estaves bé. Però no saps quines ganes i com necessito avui abraçar-te i parlar amb tu.

Et vull explicar que és lícit que et sentis així. No et sentis malament mai per plorar o per manifestar els teus sentiments. Et vull explicar una i altre vegada, i cent més, que la mama i el papa es quedarien tot el dia amb tu si poguéssin… Però hem de treballar. Que sabem que et quedes en bones mans, que ho saps, que t’ho passes bé; però que això no et treu el dret a enfadar-te de tant en tant, de voler que les coses siguin diferents, de fer-m’ho saber. Això, Quim, és genial. No ho perdis mai. Creu en tu, reclama el que et mereixes, lluita pel que vols. Continua confiant amb mi, confiant en el teu pare. Avui ho he vist als teus ulls, ofegats de tristesa, però clars com el teu cor. T’estimo tant, petit…. Moments com el d’avui, que des de fora molts no entendran mai, em recorden com n’ets d’especial. No canviïs mai, petit príncep. T’estimo.

Deja un comentario »

Començant l’era del “no”

Tu noAra ja dorms. Però fa una estona m’has deixat de pedra. El teu pare et cridava per anar a banyar i la Nea, la nostra gossa, hi ha anat corrents. “Tú, no“, li ha explicat ell. T’has fet una mica el ronso, com acostumes a fer d’un temps a aquesta part, com si tinguéssis la necessitat d’explicitar-nos que ets tu qui marca els tempos, que tu també tens veu i que vols fer sentir la teva voluntat. A casa procurem respectar-ho en la mesura que ens és possible, deixant el teu espai quan toca però intentant definir certs límits quan així ho creièm necessari (què fàcil dir-ho i què complicat fer-ho bé!). Al cap d’uns minuts t’has adreçat al teu pare i li has agafat la mà, conduint-lo cap a l’escala per pujar al cuarto de bany. La Nea ha fet un gest de seguir-vos, i tu ràpidament t’has girat cap a ella i amb el dit alçat li has deixat anar: “Tu, no”. I has continuat el teu camí amb el cap ben alt i orgullós dels teus avenços.

El teu pare i jo hem intercanviat una mirada enèrgica i ell ha dit en veu baixa: “hem de començar a anar en compte“. I té raó. Fa temps que ets una esponja: tot ho escoltes i tot ho captes. Vas començar assenyalant el que volies. Aviat vas començar a dir les teves primeres paraules (mama, papa, Nea, aigua, galeta, guau guau…) i, pràcticament sense adonar-nos-en, cada dia amplies el teu vocabulari. Ho repeteixes tot. I és que, em temo -i alhora m’encanta- has près consciència del poder de la paraula. Quan demanes quelcom i no t’entenem pot ser que no ho aconsegueixis. Ara bé… si ho demanes explícitament (com has après tant ràpid a dir “bubos” quan vols que et posi cançons de dibuixos a l’ipad?) ens costa més dir-te que no. I a tu, que ho saps, t’encanta aquest nou poder i treballes per fer-lo crèixer cada dia.

I avui, sense adonar-te’n, has creat la teva primera frase: “Tu, no”. Havies dit “No más”, però no deixaven de ser dos conceptes units. Si aquestes dues paraules m’han impactat tant és perquè, per un costat, veig que comences a crear una estructura mental prou sòlida capaç de descriure el teu entorn i la teva realitat més enllà de meres descripcions. I, de l’altra, perquè veig que cada estàs definint cada cop més la teva personalitat. Ahir ja em va impactar quan vaig veure com provocaves la teva amiga Fiona ensenyat-li joguines que ella volia i repetint-li -com fa temps que et fa ella a tu- “No, no, no, noooo..”. A tu t’eren igual les joguines. Però, per primera vegada, eres capaç de fer front a les seves paraules i disfrutaves fent-te sentir. Perquè ja ets conscient de la teva identitat, del teu “jo” i dels teus desitjos. I només a partir de la diferenciació i de la negació (NO!) pots reivindicar-te.

Comencem, doncs, suposo, l’era del “no”. Una nova etapa, un nou repte. Reivindica’t, petit, reivindica’t i mai deixis de fer-ho.

Deja un comentario »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto