maternitatconscient

Reflexions d'una mare primerenca

Un cel de mares

cel estrellat

No et coneixia, però aquest escrit és per tu. Per tu, que ets mare com jo. Per tu, que ja no hi ets, però que romans als meus pensaments des que he sabut de tu. De tu i la teva història. Vas marxar ahir, després de patir una greu malaltia -càncer, sí, com costa encara aquesta paraula- i vas deixar l’Arlet, una petita de dos anys. Una petita que va a la classe on el meu Quim anava l’any passat. Una petita que et deia ‘mamà’ com a mi el Quim. Que t’abraçava i que duies de la mà passejant fins a la mateixa escola bressol a la que jo duia de la mà al Quim. Una petita que et cuidaven les mateixes beneïdes mestres que cuidaven al Quim (i ara, a l’Ariadna). Una petita que corria, aliena al teu patiment, pel mateix pati que tants i tants cops ha corregut el Quim. Una petita que t’estima i que no entèn la teva absència. Ni l’entendrà.

I quin mal em fa aquest pensament, aquesta certesa, aquest nus al coll que m’apreta i que pràcticament em talla la respiració. Perquè puc entendre les dues tragèdies. La mort d’una mare i la pèrdua d’un fill.

Com explicar a una nena que la mare no tornarà? Que no la podrà omplir mai més de petons, que no tindrà mai més el caliu de les seves galtes, la dolçor dels seus dits, la complicitat de la seva mirada, la tendresa de les seves paraules..? Com? Per què? Com és que avui no plorem tots? Per què no sortim al carrer a abraçar a aquesta nena, aquesta parella que s’ha quedat sense la seva companya de vida, aquests pares que no poden suportar tant de dolor…? Com? Per què?

Estimo tant la vida en la mesura que estimo als meus fills. Puc tenir son, puc estar de mal humor, em pot fallar algun amic, puc pensar que res té sentit… Però aleshores veig la seva mirada, escolto com riuen (o com ploren, tant se val), contemplo la immensa pau que desprenen al dormir, m’apassiono amb els seus descobriments, els seus raonars, em sorprenc amb les seves sorpreses, em conmoc amb la seva tendresa, amb la seva bondat… i tot torna a tenir sentit. Estic aquí per ells. Per veure com es posen drets, com arrenquen a caminar, com articulen les seves primeres paraules, com s’aproximen a la vida, aquesta vida que els hem regalat jo i el seu pare… i no m’ho vull perdre… Tinc tanta por….

I imagino la por i la immensa tristor que vas haver de viure tu. La ràbia, la incredulitat, la negació o l’acceptació… I quelcom em punxa de nou el cor. I em reconecto amb la meva mare, que va haver de patir el mateix que vas patir tu. I tornen les llàgrimes. I res té sentit de nou.

Quim, Ariadna, només un desig per vosaltres: que aprengueu a estimar la vida, a viure i a disfrutar cada segon i tot el que us toqui viure… la bellesa de la vida estarà en la vostra mirada… apreneu a compartir-la amb qui s’ho mereixi, amb qui ompli la vostra mirada d’aquesta pau, ingenuitat i felicitat que ara despreneu… No vull marxar mai del vostre costat, però quan ho faci vull pensar que estimareu i disfrutareu tant la vida com ho estic fent jo al vostre costat. Aquest serà el meu millor regal. Us estimo fins a la lluna, anar i tornar sempre. Ja ho sabeu.

M.B… en dies com avui desitjo, més que mai, que hi hagi un cel de mares des d’on puguis seguir gaudint de la teva nena i la protegeixis tant com haguéssis fet des d’aquí. Segur que sí. La maternitat és eterna perquè les mares sempre viuen dins nostre. Sé del què parlo.

Anuncios
Deja un comentario »

És el gosset d’Scotex? No! És l’Ariadna

cosas de ari

Li he enviat la foto al vostre pare i m’ha contestat això:

“Entiendo k lleva l muñeco, ve rollo, deja muñeco, juega con rollo, olvida k llevaba el muñeco debido al subidón de haber jugado con el rollo.. y se va… satisfecha.. digna…

…o… se va quejándose y reclamando pq se acuerda k está sola…

.. el caso es que el muñeco… malaguanyat….”

🙂

També ha recordat que tu Quim també ho feies això!!

Deja un comentario »

Petit heroi

baby-superman-cartoon

– Mama, de gran vull treballar a Barcelona com tu.

– Ah sí, carinyu? I de què vols treballar?

– De Superman

Deja un comentario »

Por ti

por ti

Por ti, que eres el primer origen de este blog. Por ti, que eres fuente de vida, fuente de sed, fuente de amor. Por ti, mi amigo, mi amante, mi amor. Por ti, cuantas palabras escriba siempre quedarán cortas. Por ti, que siempre yendo por detrás siempre vas por delante. Por ti, que eres mi sostén, el sostén de todos.

Hace muchos días que tenía pendiente esta entrada pero esta mañana mi corazón me ha dicho que no puede esperar más. Que nada entra en mi cabeza hasta que expulse lo que late dentro de mi. No puedo creer que no lo sepas, pero tampoco puedo creer que no te lo diga más. Que eres un puntal en esta casa, que valoro y admiro cada una de las tareas que haces en casa. Cansado de conducir 2h de ida y 2h de vuelta cada día para sentir que estás con nosotros. Para reconocerte en la mirada de la niña de tus ojos, para llenarte de vida con las risas y juegos de Quim. Para reencontrarte contigo y con lo que importa a mi lado. Y no paras. Y entras en la cocina y preparas nuestra cena mientras yo los acuesto y organizas y ordenas y haces lo que haya que hacer. Y a ellos y a la casa no les falta nada. Nos falta a nosotros. Que cuando hemos acabado con todo no podemos ni empezar por nosotros mismos.

Y lo sé. Pero vivo feliz y llena de tener a un hombre así a mi lado. A un hombre capaz de darlo todo. Pero relájate. Lo más importante es que los esfuerzos merezcan la pena. Nada vale la pena si no encuentras la paz dentro de ti. Por eso, respira y llénate de vida. Siente la calma que hay en su interior y embriágate de ella. Lo estás haciendo bien, muy bien. Lo estamos haciendo bien. Sigamos andando juntos hasta que los pies aguanten que el corazón vuela con fuerza con las alas de nuestro amor. Te quiero tanto y este amor es tan intrínseco en mi que, a veces -y no es excusa-, olvido quererte. Pero te quiero y requetequiero y te quiero más aún por cómo te quieren ellos a ti. Mi guapo.

Deja un comentario »

Tornar sempre és la millor part de la aventura

tornarTorno. I aquest cop per quedar-me. Tinc tantes a coses a dir-vos que aquets cop no me n’estaré. Sou la meva prioritat i no vull que d’aquí molts anys us pregunteu per què la vostra mare no us va escriure, no va emmagatzemar tots els vostres records, el vostre present, el vostre passat, la vostra identitat.

Quim, ja no estàs sol. I com ho saps. I com has crescut. I com n’estic d’orgullosa de tu. Ja tens tres anys i mig quasi i l’Ariadna, la teva germana, 8 mesos. Ella està feta un bitxu, però a ella li dedicaré una altra entrada. Ara he rellegit el meu últim escrit i les llàgrimes em retornaven als ulls. Ets tant dolcet. I com has crescut. Aquest any has començat l’escola de grans i t’encanta. Et veig tant feliç. Vas amb el Dídac, l’Arnau i el Llorenç i heu fet una pinya molt maca. Però alhora et relaciones amb molts altres nens i nenes. Has canviat tant! Estàs molt obert, molt sociable, molt segur de tu mateix, M’encanta veure’t sortir de l’escola desbordant energia, saltant, corrent, preguntant-me il·lusionat què què fem avui. Si anem a psico, estàs encantat. Hi vas amb el Dídac i l’Arnau i gairebé m’empenys cap a la porta quan t’hi acompanyo perquè marxi (i jo que el primer dia patia per si no t’hi volies quedar!). Si anem a berenar al banc i a comprar, també estàs content. I si quedem amb algun amic o amiga, feliç. Em diverteixo moltíssim amb tu. M’encanta escoltar com parles, com m’expliques històries i com inventes també alguna que altra 🙂

Avui per això tinc certa tristesa. Avui hi ha hagut canvi d’hora i malgrat hem passat una tarda tranquil·la a última hora estàveu els dots baldats ja i mentre jo dormia a l’Ariadna tu t’has quedat adormit a la taula de la cuina amb el teu pare. Crec que no havia passat mai…! I havíem discutit. Portes dies que burxes constantment a la teva germana. No li deixes fer res! Si ella toca la cuineta, tu vas a la cuineta. Si ella gateja, tu gateges barrant-li el pas. Si ella vol tocar el piano, abans que hi arribi tu ja l’has girat de cara la paret. I ella es comença a enrabiar. Ja t’estira dels cabells i fins i tot s’ha llançat a mossegar-te (i no té dents.. ni una!!).

Sé que és complicat el canvi i fins ara tot havia anat com la seda. N’estaves tant d’ella! I encara te l’estimes, però des que gateja i menja amb cullera (o això intentem…) tot ha canviat. Ja la veus com una rival. I no és per menys. Ella vol TOT el que tu tens. TOT. Sigui una joguina, sigui menjar, sigui la mama. Però hem d’aprendre a respectar el seu espai, a crear un espai per cadascun i un pels dos. Poc a poc. Em disgusta haver-te de renyar tant. Entenc que tu també lluites pel teu espai. T’entenc. Però no puc deixar que la molestis tota l’estona.

Malgrat tot vull que sàpigues que estic super orgullosa de tu. Sempre. T’estimo molt petit príncep.

Deja un comentario »

Moments per recordar

lagrimasSovint li dic al teu pare quin greu em sap saber que, amb el temps, oblidarem tants i tants petits i bons moments que vivim plegats, amb tu. Sovint, també, em sento culpable per no dedicar prou temps a plasmar aquests bons records en aquest blog que, algun dia, confio, podràs fer teu.

Tanmateix, avui no escric per plasmar cap bon record. Però és que, a vegades, els moments durs convenen més de recordar que els bons. Dijous de la setmana passada vas començar el teu últim any a l’escola bressol. Vaig estar contenta perquè malgrat no volies que marxés, et vas quedar els dos dies prou content. Avui, però, dilluns… ha estat horrible. T’has despertat de molt bon humor, has esmorzat molt bé (biberon sencer + pa de pessic!), cosa que no fas els dies que et lleves angoixat, i hem anat cap a Can Serra. Crec que el problema ha estat que en comptes d’anar a la classe, com cada dia, ens han conduït al pati perquè estaven arreglant alguns desperfectes que hi havia hagut a la teva aula.

Allà estaven tots els nens jugant, uns contents, d’altres resignats i també n’hi havia que ploraven o que estaven ben enfadats. Tu has començat a enganxar-te insistentment a la meva cama. De res ha servit que la Imma, la teva professora, et vingués a buscar perquè et quedéssis amb ella; o que l’altre Imma també et convidés a jugar a la sorra amb ella i un altre nen; o que la Fiona estigués al teu costat… T’he explicat vàries vegades que la mama havia de marxar a treballar, però que per la tarda, com sempre, et vindria a buscar. La teva cara d’infinita tristesa em trencava literalment el cor. Ho entenies perfectament. Això és el que més mal m’ha fet. La diferència amb qualsevol altre vegada. ‘Dinar, a dormir i la mama’, em repeties tal i com jo t’estava explicant. Però no podies evitar que el teu dolç somriure estigues torçat cap avall, en un gest inquívoc de contenir les ganes de plorar que tenies. T’ho tornava a explicar i t’abraçava, confiant en què poguéssis omplir-te prou de mi com per passar el dia separats. Però només sostenies el teu cap moix sobre la meva espatlla i, quan notaves que intentava separar-me, t’apretaves més contra mi.

Em preguntaves també pel papa, per si et vindria a buscar amb mi. Com el trobes a faltar… Ja li he dit que arribi el més aviat possible avui; però és impossible que arribi per venir-te a buscar. Però, clar, tu això encara que ho intueixes, no ho pots entendre. I quan he hagut de contenir les ganes de plorar ha estat quan m’has preguntat on estava l’avi. Entenies que no et podies quedar amb mi; però era la teva manera de demanar que et volies quedar amb ell en comptes de a l’escola.

T’he vist avui tant madur, Quim… Ja ho entens pràcticament tot, ho sabia; però veure com contenies el plor, com volies evitar que et veiés trist, com lluitaves contra els teus propis sentiments… Porto tot el dia amb aquesta imatge al cap. No et puc estimar més. De debó. He hagut de marxar i aleshores, sí, has explotat a plorar en braços de la Imma. He trucat un parell de vegades i la última, abans de dinar (et volia anar a buscar a les 12h), m’ha dit que ja estaves bé. Però no saps quines ganes i com necessito avui abraçar-te i parlar amb tu.

Et vull explicar que és lícit que et sentis així. No et sentis malament mai per plorar o per manifestar els teus sentiments. Et vull explicar una i altre vegada, i cent més, que la mama i el papa es quedarien tot el dia amb tu si poguéssin… Però hem de treballar. Que sabem que et quedes en bones mans, que ho saps, que t’ho passes bé; però que això no et treu el dret a enfadar-te de tant en tant, de voler que les coses siguin diferents, de fer-m’ho saber. Això, Quim, és genial. No ho perdis mai. Creu en tu, reclama el que et mereixes, lluita pel que vols. Continua confiant amb mi, confiant en el teu pare. Avui ho he vist als teus ulls, ofegats de tristesa, però clars com el teu cor. T’estimo tant, petit…. Moments com el d’avui, que des de fora molts no entendran mai, em recorden com n’ets d’especial. No canviïs mai, petit príncep. T’estimo.

Deja un comentario »

De sentiments d’infància

estimocatAhir, dissabte tarda, vam anar a fer una volta a Mataró. Vam entrar a una cafeteria, vam compartir un pastís, uns riures i quan ens disposàvem a continuar el passeig una música ens va captivar. El Quim no ho va dubtar ni un moment i ens va agafar la mà per atançar-nos a una plaça petita, catalana, on hi havia un petit grup de músics, una orquestra, tocant una melodia antiga. De seguida vaig veure un grup de 5-6 persones, gent gran, que formava un petit cercle i es posava a ballar una sardana. La música m’envaïa i quelcom molt intens reconnectava amb la meva infància. Amb aquells estius a Cunit on la meva iaia i la meva mare m’ensenyaven aquest ball tant nostre, descalces, amb un ritme pausat però intens. I la música seguia i cada cop érem més els que estàvem fascinats per la màgia del moment. Per l’home de quasi 90 anys amb jaqueta blava i cara arrugada que ballava amb una vitalitat que només s’entèn quan surt de l’ànima. De l’anima que estima. Que estima Catalunya. Per ell, pels altres, per la peculiar manera de cada un dels dansaires de viure el moment. Pels records que tots en tenim o pels que estaven començant a crear-los per primera vegada.

Molta gent se’n riu de les sardanes. Quin greu que aquesta gent mai podrà viure aquest petit moment íntim, especial, de joia, de solidaritat, de germanor. Perquè ahir ho vaig entendre: això són les nostres sardanes. Un ball tant nostre… I és que així és el tarannà català: pausat i tranquil, potser fred per qui s’ho mira de fora de manera superficial.. però és tant sentit!! Un ball en el què ens unim, que és apte per tots, grans i petits, amb un ritme relaxat però alegre, que ens fa saltar, que ens remou les entranyes, que ens fa sentir que tots anem a la una.

Potser per això, perquè l’escenari polític d’avui marca una actualitat dura, pràcticament dramàtica pel nostre territori, cada cop érem més els que ens vam unir a aquest petit espectacle de bellesa i veritat. I encara que a priori aquesta experiència no té res a veure amb ser mare, en el fons penso que una mica sí que en té. Perquè em va emocionar veure en Quim essent partícep d’aquest moment tant nostre, d’un sentiment amb el que he crescut a casa meva i que m’encantaria que algun dia fos capaç de sentir per sí mateix. Orgull de la seva terra, amor pels iguals.

Deja un comentario »

Trista és la nit

mepreguntosilasestrellas250Torno. És un exercici del que he fugit molt temps. Però, per fi, em sento en disposició de parlar-ne. De posar ordre a tot plegat. Primer van ser els Nadals. Unes festes que m’omplen de records. Després, tot seguit, el 10 de gener. Celebrem els 16 anys de la mort de la meva mare. Una data inmensament trista. Començo a viure més anys sense ella dels que vam viure plegades. I aquest pensament em posa infinitament trista. I miro el Quim. I no puc evitar preguntar-me quants dies, quants mesos, quants anys podrem viure junts. I les llàgrimes envaeixen els meus ulls i vull fugir dels meus propis sentiments. Imposo la raó. M’allunyo una mica de mi mateixa.

I tornem a les festes. I veig com el temps persegueix a la meva tieta de l’anima. S’està apagant. I comença de nou el compte enrera. Els missatges continus entre cosins. Les trucades diàries. Les visites fora d’hores. Les mans que s’acompanyen. Les mirades que no es volen entendre. Les que sí que ho fan. Les paraules que no diem. Les frases que ens fan mal. Vincles que es fan forts.

Res té sentit però, de sobte, tot està clar.

I finalment, el fatal desenllaç. Dissabte al vespre diem adéu a la tieta. Descansa en pau. La duresa de la mort irromp de nou a la meva vida. N’hi ha hagut d’altres entremig. Però aquestes dues han estat maternals. I el dolor es clava dins, dibuixant una ferida que sagna lentament i que no m’abandona. No puc deixar de sentir el dolor.  Es fa present. I, aquest cop, no em vull desconnectar de mi mateixa.

Acompanyar la meva tieta aquests últims dies ha estat molt dur. Però també molt bonic. Guanyar-me el seu somriure en un moment en què no tenia ni esma per fer-ho. Acaronar la seva cara i rebre la calidesa de la seva mirada. Saber que l’únic que importa és aquest contacte, aquest sentir, aquest acompanyament. Que difícil és deixar marxar als qui més estimem. Quin dolor veure com es consumeix el cos del qui ens han contingut alguna vegada. Veure que la fortalesa interior continua intacte, que la vitalitat no els abandona però que la malaltia ja els ha guanyat la partida.

I tanmateix, quantes coses m’ha ensenyat. M’ha ensenyat que una mare ho aguanta tot: molt més del que hagués imaginat mai. I veig que la meva va fer el mateix. M’ha ensenyat que els fills, petits o adults, podem ser igual de covards davant la mort de qui més estimem. M’ha ensenyat que cal lluitar fins al final. Però que també cal saber perdre. M’ha ensenyat que l’amor és l’únic que importa. I m’ha ensenyat, sobre tot, a reconciliar-me amb mi mateixa.

He plorat molt aquests dies. He parlat moltíssim amb el Marcos, el meu estimat company de viatge. L’únic. Sense ell, no hagués estat capaç d’escriure això. Crec que mai m’havia estat tan fàcil mostrar-li els racons més negres de la meva ànima. Aquells que es van engendrar anys abans de conèixer-lo i les sombres de les quals encara, a vegades, m’assatgen per la nit…

Trista és la nit. Ara puc plorar sense dolor recordant les negres nits. Aquelles nits en les què hagués explotat de dolor. En les què viure o morir no m’importava massa. Nits en les què hagués fet el què m’haguessin demanat per recuperar un instant amb tu… mama. Però t’allibero. Per fi. T’havia plorat moltíssim. Però, ara, per fi me n’he adonat que encara no m’havia plorat a mi mateixa. A aquella adolescent que, de la nit al dia, va perdre el que més estimava. Encara em fa tant mal que reconec que mentre escric gairebé mecànicament, sense filtrar ni el què penso ni el que sento, les llàgrimes cauen… Ni tant sols procuro que les paraules es tenyeixin de bellesa. Només vull, per fi, proclamar-ho: la mort, al final, és la fi d’un cicle que és l’inici d’un altre. I així és la vida. Un espiral.

Trista és la nit. Però, com sempre, ens en sortirem. Visca les meves estrelles. Cuideu del meu Quim. Us estimaré sempre. Gràcies…

2 comentarios »

Quan dorms

quan dormsSempre és quan dorms que m’envaeix un sentiment intens, animal. Un sentiment tant explosiu, tant viu, tant fort… que quasi m’espanta. Dorms i la casa dorm. Dorms i no et sento. Però tots els racons de la casa em parlen contínuament de tu. Els baúls que ara ocupen part del menjador amb les teves joguines. Els contes que has deixat damunt del sofà. Les sabatilles que han quedat a la nostra habitació, on t’he llegit el conte abans d’anar dormir i on els dos hem fet el ronso rient, regalant-nos petons i carícies i molta molta complicitat. Però dorms i no et sento. I m’agrada entrar sigilosament a la teva habitació i mirar-te. I sentir-te viu. Escoltar com respires, veure les teves faccions relaxades, suaus, en pau. Saber que estàs bé. Saber que ets feliç.

Et miro i somric i respiro i m’omplo de pau, m’omplo de felicitat. M’omplo de tu. És tant preciós saber que hi ets. No ets cap somni, no has marxat. Només són pensament horribles que a vegades m’assalten. Pors. Reminiscències del passat. Ecos del què veiem, del què vivim, del què ens envolta. I por, molta por. Perquè és quan dorms, que hi ets però no et sento. És quan dorms que hi ets però no em busques. És quan dorms que no em pertanys.

Però hi ets. I, dins meu, sé que això és l’únic que m’importarà ja la resta de la meva vida. Dorm, amor meu, descansa. Testimo tant…

Deja un comentario »

Bienvenida Valentina

bienvenidavalentinaTu primera imagen ha empañado mis ojos en lágrimas. Ya estás aquí. Y tu mamá no puede ser más feliz. Sonríen sus ojos, sonríe su boca, sonríe su alma. Ya estás aquí. Y te coge y te sostiene contra sí misma, agarrándote fuerte, con todo su amor, con todas sus ganas, como siempre hará, Valentina. No tengas nunca miedo. ¡Eres una bebita tan afortunada! El tiempo te hará entender lo que, seguro, ya percibes. El corazón de los bebés es sabio y ve lo invisible. ¿Cuándo perdemos este don, Valentina? Tú no lo pierdas jamás. Serás como tu mamá: dulce, inocente, buena, generosa, positiva, entusiasta, firme. Y ya estás aquí. Y no puedo dejar de miraros. Casi envidio el sentimiento que os une. ¡Es tan bello! El camino de la maternidad. Y ahora os descubriréis mutuamente, os miraréis, pasarás horas en su pecho, piel con piel, sin otra cosa que hacer que sentiros juntas, saberos una, gozando la vida, amando el silencio, viviendo despacio…

Valentina, tú más que nadie sabe cuánto te deseaba tu mamá. Y tu padre y el pequeño Jorgito. ¡Eres una bebita tan afortunada! Ama. Te será tan fácil. Amar como te aman. Y sé feliz. Y que yo pueda verlo, Valentina. A tí, mis mejores deseos. Bienvenida pequeña 🙂

2 comentarios »

Enllucat

Un pare tan novell (i pesat) com qualsevol altre

Le petit Baobab

Accesorios y ropa ecológica respetuosos con los más pequeños

Míriam Tirado

Reflexions d'una mare primerenca

El Parto Es Nuestro

Actualidad de la Atención al Parto